Barraca de Nyenya, Pouet de Campanar, 2013 [correcció: Barraca del Tio Llenya]
Podeu descarregar la imatge
fent clic ací. Fotografia procedent del blog
Pobles Valencians Abandonats d'Augustí Hernández, de l'entrada corresponent al 26 de maig de 2013 (
ací). El text diu:
Sé que l'enderroc de la barraca de Nyenya (en la foto) és imminent.
L'Horta del Pouet, a Campanar, té no només un valor històric, sinó també
un valor simbòlic. Hi ha alqueries centenàries que van a ser
enderrocades. Unes altres es conservaran, però ja no estaran habitades,
com ho han estat els últims 400 anys, com la del Rei, la qual vaig poder
veure per dins de la mà dels seus propietaris. I hi ha edificis que
tenen un valor més que simbòlic. Enderrocaran en uns dies les últimes
barraques que queden en l'horta de l'oest de la ciutat de València. Si
quan Josep l'Escrivà va publicar el seu llibre 'Les nostres barraques',
en l'any 1976, esta zona encara en tenia, i ell va recuperar nombroses
fotos, ara no en queda només que la de Nyenya, que serà història en uns
dies.
No fa massa respecte d'aquell llunyà 1999 havien enderrocat la barraca
del Frare, en la partida de Vera de València, a la qual li vaig dedicar
un poema. Un amic i jo estàvem jugant a tennis al Politècnic, i la
teníem al costat. Al cap d'uns dies, quan vaig tornar a fotografiar-la,
ja no estava.
La història del Pouet, a Campanar, es va sumar, també a la de l'Horta de
La Punta. L'horta històrica de la ciutat, la de la part sud, la que més
vegades s'ha dividit, s'ha parcel·lat, anava perdent cada dia més
espais. Vaig viure en primera persona el que va ocórrer a La Punta. Vaig
parlar amb els seus propietaris, homes i dones, alguns dels quals ja no
viuen, i vaig fotografiar moltes vivendes. Recorde especialment la
senda de Llora.
Hui, quinze anys després, quasi totes eixes hortes són ja història.
Mire les fotos d'interiors de barraques, alqueries, cases de llaurador,
i també sendes, hortets, camins empedrats. Llauradors i llauradores
mostrant-me'ls i posant en les fotos. I del record que conserve, em
quede, indubtablement, amb l'orgull que tenien eixes persones que et
mostraven sa casa, la seua barraca, la seua horta. Sabien que l'anaven a
perdre, però també sabien el valor que tenia. Era la seua propietat,
però l'horta com a conjunt és patrimoni de totes les persones. També,
potser, compartien amb un desconegut l'angoixa d'haver d'abandonar el
que havia sigut sa casa durant molts anys.
