Podeu descarregar la fotografia fent clic ací. Imatge procedent del llibre de Josep L'Escrivà, Les nostres barraques (1976), on apareix en la pàgina213, que teniu ací (podeu descarregar la plana fent clic ací).
L'Escrivà diu:
Situada a Tavernes Blanques, partida del "Racó de l'Anell". Es diu així perquè la séquia de Rascanya creua en desnivell amb la de Tormos, formant una corba "en anell".
També informa que la barraca era copropietat de Miquel Sanjosé Díez i Alfred Calabuig Marqués.
Una descripció més àmplia de l'entorn de la barraca es troba en el blog Xirivellà:
Crec que encara no us he informat sobre l’origen d’aquest Racó de
l’Horta Nord: El seu nom respon a l’enclavament on es creuen les aigües
de les sèquies de Rascanya i de La Font (una sèquia que naix al
brollador de Santa Anna, una partida entre Borbotó i Carpesa), aigües
que no es barregen, unes per dalt i d’altres per sota, allà on les dos
sèquies “s’anellen”. El Racó pertany a l’anomenat administrativament,
Pla de Sant Bernat; que a la vegada pren el seu nom per estar al costat
del monestir de Sant Miquel del Reis, avui seu de la Biblioteca
Valenciana, i allà pel segle XIV, 1381, monestir de l’orde del Císter,
anomenat de Sant Bernat de Rascanya.
Són aquestes terres conreades des de temps “immemorials”: Rascanya
era una alqueria andalusí, donada per Jaume I a Guillem d’Aguiló, i
successives ordes monacals l’ocuparan posteriorment ( cistercencs i
jerònims). La desamortització del segle XIX deixà moltes d’aquestes
terres; potser, en mans d’adinerats de la ciutat o antics parcers. De
fet, el meu besavi, arribat de Xirivella, ocuparà en renda l’actual
alqueria i algunes terres dels voltants, a finals del segle XIX; quan la
major part de les cases del Racó eren barraques.
El treball secular dels nostres avantpassats, ha fet possible una de
les millors i més frondoses terres de l’horta de València: sols us diré
que el meu avi i altres llauradors de la comarca posseïen una franja de
platja a la Patacona, des d’on carrejaven sorra per fer el jas o llit
dels porcs a les quadres de l’alqueria (altre dia us parlaré de l’origen
de la industria càrnica de Tavernes Blanques); de seguit es renovava
eixe llit, que acabava femant els camps. Sols així s’explica una terra
tan fina i productiva, única per alguns conreus com la xufa.
Eixe llegat dels nostres avantpassats cal conservar-lo, adaptant-nos
als temps actuals i posant en valor uns coneixements, unes terres i uns
productes, que poden ajudar-nos a ser un poquet més feliços, gaudint
d’una millor harmonia amb la natura què ens envolta.
La barraca ja no existeix. Junt al creuament de la séquia de Rascanya i la séquia de la Font s'ha construït el cementeri de Tavernes Blanques (direcció: Camí Molí Canyars, 1).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada